Aquest post no pretén analitzar en profunditat la pregunta que planteja. Com vàrem dir en obrir el blog, de tant en tant volem reflectir aquelles discusions que de vegades tenim tot fent un cafè. No deixa de ser una conversa de futbol sense parlar de futbol, és a dir, quan tots ens creiem saber-ne més que l’entrenador, però mai hem xutat la pilota on hem volgut.
Fa pocs dies després d’acabar una llarga jornada, dins d’un d’aquests moments de distensió a “La Campana” va sorgir no sé ben be com una pregunta que començàrem a discutir: “Actualment, PIMEs i autònoms defensen posicions menys distributives per inèrcia?”. Es clar, no podem generalitzar, però la idea que teníem tots al cap i que surt constantment a mitjans de comunicació i a twitter és que la majoria d’entitats i representants de PIMEs i autònoms es refermen fortament en posicions liberals. Be, amb alguns matisos, perquè quan algú treu el tema de liberalitzar els horaris comercials, abandonen de sobte el seu discurs liberal. Però així i tot, acceptant una certa dualitat ideològica o ideologia a temps parcial, i acceptant que únicament són liberals a l'hora de parlar d’impostos i desregular el mercat laboral, la pregunta immediata és: aquestes posicions beneficien a totes les PIMEs i autònoms? Arribats a aquest punt la resposta ja no ens va resultar tan evident. Fantàstic! Això vol dir que ja tenim tema de discussió pel cafè.
Al final, la reflexió que va calar va ser la següent: si jo sóc una empresa mitjana i fonamentalment m’he orientat a l’exportació, potser si en aquests moments una forta desregularització del mercat laboral i una caiguda dels sous que impliqui una pèrdua de poder adquisitiu de la societat en general, em permetrà reduir costos i per tant ser més competiu a curt termini. Si no podem devaluar la moneda, haurem que fer l'ajustament pels sous. Però si com moltes PIMEs i autònoms estic orientant al mercat casolà, què passa aquí? Demanar, com fan la majoria del representants de petites i mitjanes empreses, un sistema menys distributiu de la riquesa no farà més que provocar una major bipolarització de la societat i per tant hi haurà menys classe mitjana que pugui consumir a botigues de proximitat amb productes de qualitat, menjar el menú de 11 € a un restaurant serà excepcional, i sortir a prendre una copa el cap de setmana ni pensar-ho, que potser també hi haurà més lladres al carrer... Ja ens entenem, oi?
Llavors per què son defensades aquestes idees com a pensament únic d’autònoms i PIMEs? Es va fer un silenci... Pot ser sí que aquestes posicions beneficien les grans empreses i pot arribar a ser lògic que ho defensi la CEOE. - Bé, no a totes les grans - va dir algú. Potser també es deixarà de poder pagar moltes connexions de tarifa plana d’Internet, o no es podran vendre tants smartphones d’ultima generació com ara...
Ja acabant el cafè, vam arribar a la conclusió de que potser alguns volen optimitzar les parts sense mirar la globalitat, els arbres no els deixen veure el bosc, i ja fa anys que sabem que per molt optimitzar les parts si no hi ha visió global no s’obtenen bons resultats. El darrer glop de cafè va acabar amb una frase d’aquestes que recordarem: “Molts cops se és o no se és per inèrcia, no per reflexió personal”.
